Un passeig per la lectura: 02/03/15

Quan els talibans van ocupar el poder a la vall de Swat, al Pakistan, una noia va alçar la veu. Malala Yousafzai es va negar a guardar silenci i va lluitar pel dret a l’educació. Dimarts, 9 d’octubre del 2012, quan tenia quinze anys, de poc no en va pagar el preu definitiu. Van disparar-li al cap a boca de canó quan tornav a de l’escola amb l’autobús, i gairebé ningú no esperava que sobrevisqués. La recuperació miraculosa que va experimentar, però, l’ha portat a un viatge extraordinari des d’una vall remota al nord del Pakistan fins als auditoris de les Nacions Unides a Nova York. Als setze anys, s’ha convertit en un símbol global de la protesta pacífica i la persona més jove que ha estat mai nominada al Premi Nobel de la Pau. " Jo sóc la Malala " és el relat notable d’una família desplaçada pel terrorisme global, i de la lluita per l’educació de les noies, i d’un pare que, propietari d’una escola, va encaminar i encoratjar la seva filla a escriure i anar a l’escola, i d’uns pares valents que s’estimen apassionadament la seva filla en una societat que privilegia els fills. Jo sóc la Malala us farà creure en el poder de la veu d’una sola persona per inspirar canvis d’abast mundial.

FRASES ESPECIALS ...I ESSENCIALS
1. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans
2. T’has d’obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers
3. No és important la guerra dels bens i les flors??
4. És tan misteriós el país de les llàgrimes!
5. L’hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules
6. Mira de ser feliç
7. L’autoritat reposa, en primer lloc , sobre la raó.
8. A cadascú se li ha d’exigir el que cadascú pot oferir
9. És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres
10. Bec per oblidar la vergonya de beure

1. Els vanitosos només senten les alabances
2. Sóc una persona seriosa, jo: no tinc temps de somiar!
3. Cada any el planeta gira més i més de pressa i la consigna no ha canviat
4. Nosaltres escrivim coses eternes
5. Entre els homes també t´hi trobes sol
6. Els homes no tenen imaginació: repeteixen el que els dius
7. Si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al mon
8. Només es coneixen les coses que es domestiquen
9. Només s´hi veu be amb el cor: l’essencial és invisible als ulls
10. És el temps que has perdut amb la rosa, la que la fa tan important

1. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat
2. No s’està mai content allà on s’és
3. Només els nens escalfen el nas contra els vidres
4. El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou
5. Els ulls són cecs, s’ha de buscar amb el cor
6. T’arrisques a haver de plorar una mica, si t’has deixat domesticar
7. Les estrelles sempre em fan riure
8. El petit príncep tanca la flor cada nit sota la campana de vidre i vigila bé el be
9. Mireu el cel, pregunteu-vos El be s’ha menjat la flor, o no? I veureu com tot canvia...
10. Totes les persones grans han començat essent nens

El petit príncep és una narració repleta de reflexions filosòfiques, de símbols, de metàfores sobre el sentit de la vida, l’amor, l’amistat, la vanitat, l’egoisme, el consumisme, la indiferència, la fredor de l’esperit, la solitud, la màgia de les petites coses, la capacitat de sentir la magnitud de l’univers, la felicitat i la plenitud...
Per als infants és un conte màgic, una fantasia que paradògicament i de ben segur senten molt propera.
Per als adults és una ventada d’aire fresc, paraules que conviden a plantejar-se la vida d’una manera sensible, senzilla, generosa.
Dins la complexitat dels temes que aborda el relat ( i de la dificultat que presenta fer-ne un anàlisi de tres pàgines... ) destacaré el que considero que l’autor critica, el que recomana i una valoració personal.
Crítiques
A la tristesa en la què estan sumits la majoria d’homes i dones. Un buit existencial en què es troben, provocat per preocupacions superficials i coses banals.
Falta de sentit a la vida, falta de direcció. Anar a remolc de rutines preestablertes, d’hàbits imposats pels adults, als qui falta imaginació i diversitat. Una bona paleta de grisos, zero color
Donar valor a xifres, a números, al sentit útil i etern, obviant i subestimant el valor de l’efímer, de l’instant, de l’insignificant.
Al concepte generalitzat de la mort, entesa per l’autor com un retorn que deixa una estela eterna rere seu
Estereotips, els que treballen sense descans a ritmes vertiginosos, els freds personatges de negocis que mai han estimat ningú, els consumistes compulsius que en realitat no saben què necessiten de veritat
La soledat dels qui viuen envoltats de gent, acompanyats però sols i amb ningú amb qui poder parlar d’una manera profunda i sincera
A la necessitat de deixar de banda la superficialitat, de no donar importància al que els ulls no veuen i sí l’esperit pot sentir
La incapacitat de valorar i estimar la imperfecció, partint de la base que no tots som iguals i no tots podem oferir les mateixes coses i de la mateixa forma.
A les “rutines”: la paraula perd significat si ens esforcem en fer cada dia especial , ajudant-nos amb el gran valor que tenen en realitat les petites coses.
Magnificar les coses “utils” e infravalorar elements sense un “valor real”, com la una posta de sol o les estrelles al cel i la magnitud emocional que d’aquestes es desprèn
La inconsciència d’haver cultivat amor o amistat i desar-la quan ja no ens és necessària. L’autor rebutja desfer uns lligams i oblidar-se del temps i els moments invertits en les relacions socials.
La vanitat no porta enlloc, no és constructiva, no permet un compartir, un empatitzar... és egoísta i egocentrista: no propicia l’amor

Reflexions positives
Hi ha un petit príncep dins de cada un de nosaltres: una actitud positiva i amorosa envers tot el què ens envolta.
Hem de valorar les persones que estimem pels fets que ens demostren i no per les paraules que ens diuen
Si volem aconseguir l’amor (la flor) ens haurem d’arriscar i superar obstacles (les espines)
L’entrega a l’amistat és una de les coses més profundes que la vida ens pot oferir (quan ens domestiquem la vida s’omple de llum del sol)
El temps que invertim en l’èsser amat és el que el fa tan especial, d’aquí neix el sentit de la “domesticació”
És necessari protegir el que estimem amb molta cura, per poder conservar-lo. I un cop hi ha lligam, l’haurem de cuidar i fer-nos-en responsable
L’amor és una benedicció tant per qui el dóna per com per qui el rep
Saber admirar la bellesa de les coses senzilles i simples, i deixar que aquest sentiment ens envaeixi , i així ens sentirem complets.
Hi ha bellesa amagada en el que sembla sec i, les aparences enganyen. Aigua als deserts...
La bellesa més profunda resideix a l’interior, a l’essència, a l’esperit. La resta només és un cos de pell i ossos
És inevitable sofrir quan estableixes lligams afectius amb algú, però això no ens ha de fer por i hem d’arriscar-nos a deixar-nos portar
Quan veiem el món amb ulls de nen, des de la fantasia i la imaginació, sense normes socials adquirides tenim moltes més posssibilitats de ser feliços
Cada dia s’ha de ser positiu, no deixar crèixer la negativitat que infesta l’ànima. Hem de veure sempre la part bona de les coses, hem de procurar l’alegria
Ens convida a reflexionar sobre temes profunds, la vida, la mort… oxigenar l’esperit cada dia deixant de banda la feina professional, les presses, l’impersonal, el banal
Cal ser generós amb les expectatives en relació a l’amor i l’amistat: no podem esperar que tothom ens doni el mateix perquè tots som diferents
L’autocrítica és necessària, i sobretot fer-la a un mateix abans de criticar ningú altre
La trisitesa, el pesar, la negativitat és molt perillosa. S’escampa per l’esperit i ens fa dèbils i grisos. Hem de tenir disciplina i intentar ser positius quan les coses no ens van bé, o tenim un mal dia. Tot és qüestió d’actitud

Idees principals
Els considerats sabis actualment, les persones que per exemple s’han especialitzat a nivell professional en qüestions tècniques tenen molt de prestigi. Són considerades persones “importants”. Però, moltes d’aquestes coses no tenen importància, són fredes i buides, xifres… no són trascendents ni alimenten l’esperit. D’altra banda, aquestes mateixes persones que inverteixen tant de temps i concentració per arribar a les seves conclusions, no es paren mai a sentir, amb tot el que aquesta paraula tan bonica comporta.
El poder, l’autoritat, són tan relatives! Regnar, ordenar, jutjar… desde quina perspectiva? La moralitat, tan ambigüa, regalima entre els dits com l’aigua…s’escapa cada vegada en una ma diferent que pertany a una persona diferent. Obediència, responsabilitats, sobre què??? Hi ha coses que escapen a l’ordre… i són les més importants.
La mort, els comiats… desaparèixer? Mai: hi ha una estela, una llum que és eterna, un record, una olor i el so d’una rialla. Allò que es recorda no mor mai, es queda per sempre amb nosaltres.
L’amor, la passió, el desig. I les espines… molts no es deiexen anar per por a ser punxats. Les ferides de les espines són a vegades inevitables. Però val la pena arriscar-se: és després tan perfecte i tan preciosa la rosa: quan sents la seva olor, admires el seu color intens i gaudeixes del tacte dels seus pètals!! Però hem d’anar amb compte: si arranquem la flor ja no tornarà mai a ser la mateixa. L’hem de saber regar, saber estimar-la pel què és, protegir-la de les ventades… hem de cuidar a qui estimem, valorar a qui domestiquem i fer-nos responsables. En canvi, per què les altres roses no em semblen tan precioses com “la meva”??? Per tot el temps que hi hem dedicat, a la nostra flor: és un amor únic i diferent, és excepcional i no es repetirà mai de manera igual amb ningú. És com el cant d’un ocell que mai serà idèntic al d’un altre.
Treballar, treballar, treballar!!! Encendre i apagar! I fes-ho ràpid, eh! Que sinó arribes tard a la feina una altra vegada!!! La consigna!! Cada cop s’exigeix més, i els dies duren el mateix, quanta pressió! Si us plau, busquem un momentet per admirar una posta de sol, per escoltar les onades del mar, per llegir uns versos d’un llibre de poesia, o enviar una imatge bonica per whatsapp a aquells a qui has domesticat…
L’amistat!! Domestiquem-nos i confiem els uns en els altres. Creem lligams, estimem-nos, coneguem-nos de veritat. Quines coses t’agrada col.leccionar? t’agrada l’olor de sal del mar o prefereixes la humitat d’una pluja d’estiu? En qui penses quan et sents trist? Si poguéssim viatjar ara, tu i jo, on aniríem? Composem uns versos que parlin de suspirs? Encara que siguem de planetes diferents podem ser amics, podem donar-nos llum de sol, podem parlar de coses especials o podem mirar-nos una estona sense dir res. Podem sentir l’amor només recordant un camp de blat i evocant el que ens uneix.
La vanitat és un una paraula tancada, closa, hermètica. Mirar sempre endins no permet admirar (mai millor dit) la immensitat del diferent, no permet aprendre mai cap cosa nova ni crèixer de manera sincera.

Estem perduts, hem de recuperar el petit príncep que portem a dins. Hem de deixar que se’ns remoguin coses a l’esperit, estar atents a quan la pell se’ns posa de gallina i tancar els ulls just en aquell moment per fer-lo infinit. Voler aprendre cada dia a ser feliços, perquè és un treball personal que només cadascú de nosaltres pot fer.
Les coses petites són les més importants! Un somriure d’una persona que ens creuem al metro, una posta de sol, una melodia que se’ns acut mentre ens sorprenem contents cuinant una truita,
La beguda, les adiccions, uns adolescents que cremen un contenidor o que tiren pedres a un gos… les coses negatives es fan per oblidar una realitat que no ens agrada, per evadir-nos per moments de qui no som i qui no volem ser. I el cercle viciós al què ens porta és molt perillós!!

Tots podem tenir tresors: petits però molt grans! El valor se’l donem nosaltres. El nostre planeta, el nostre propi món, fet a mida: aquí s’amaga el secret de la felicitat!! Com volem que sigui? A qui hi volem a dins? Tot està en construcció! El meu planeta és ple de retalls d’imatges, d’imaginació, de poesia, d’art, de llibres, de bicicleta pel passeig, de dansa, dels peus sobre l’herba, de sorra de la platja entre els dits, de la rialla d’un infant i de la seva mirada inquieta. Tot això és casa meva, és on hi vaig quan em vull sentir feliç, quan em sento sola entre la multitud… allà hi trobo el pou del desert. Miro amb el cor, tanco els ulls i sento, comparteixo amb els qui he domesticat. Imagino, creo, em punxo i sagno però estimo per sobre de totes les coses. Siguem tots petits prínceps i sentim!!! Mirem-nos, toquem-nos i estimem. Hem d’aprendre a estimar i sobretot aprendre a ser feliços. Tot depèn de nosaltres: l’essencial és invisible al ulls, només quan mirem amb el cor aconseguim ser el petit príncep.

Un passeig per la lectura

Etiquetas

martes, 3 de febrero de 2015

Peazeday

el petit princep

imaginació i creativitat

Som pares

seguirem vivint

Jo soc la Malala

Ludoteca Ozinelles

ludoteca OZINELLES

Ara plou, ara neva

FRASES ESPECIALS ...I ESSENCIALS (Mimi)

El nadal ja es aqui

Ara ve Nadal

A betlem me'n vull anar

Amb la llum del fanalet