El 28 de maig és el
Dia Internacional del Joc
Us convidem a celebrar-lo jugant: perquè jugar és un dret!
Mostrando entradas con la etiqueta llibres i coses de facebook. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta llibres i coses de facebook. Mostrar todas las entradas
martes, 26 de mayo de 2015
lunes, 25 de mayo de 2015
Payasos sin Fronteras es una ONG organización no gubernamental española de payasos, de ámbito internacional y sin ánimo de lucro, fundada en Barcelona en 1993 por un colectivo de artistas procedentes del mundo de las artes escénicas.
Su objetivo es actuar en zonas de conflicto o exclusión, con el fin de mejorar la situación psicológica de la población, así como sensibilizar a la sociedad sobre la situación de las poblaciones afectadas y promover actitudes solidarias.
Desde 1998, Payasos sin Fronteras es una entidad declarada de Utilidad Pública.
Ha estado presente en muchos lugares arrasados por la guerra, como la antigua Yugoslavia, Palestina o el este de la República Democrática del Congo.
Quiet
Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. Set anys després del seu naixement, la terminologia mèdica no passa d’encefalopatia no filiada, el llenguatge popular se les apanya amb la fòrmula, prou entenedora, de paràlisi cerebral i el llenguatge administratiu l’avalua com un discapacitat amb un grau de disminució del 85%. A casa, però, totes aquestes etiquetes compten poc.
El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment. M’ha semblat que la millor manera de fer-ho era rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Records refulgents. I he pretès, alhora, compondre un mirall. Dorian Gray va vendre l’ànima al diable per poder ser, més que immortal, invariable, mentre els estralls del temps anaven canviant l’aspecte del retrat invisible que havia amagat al soterrani. Aquí el procés s’inverteix. El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.”
SAWABONA
Existe una tribu en el sur de África con una costumbre verdaderamente hermosa. Cuandoalguien se comporta de forma inadecuada lo llevan al centro de su aldea y entre todos lo rodean. Durante dos días ellos le recuerdan a esa persona todas las cosas buenas que él hizo.
Esta tribu cree que cada uno de nosotros venimos al mundo siendo buenos y deseando seguridad, amor, paz y felicidad. Ocurre que en la búsqueda de nuestro lugar, en el devenir de nuestra vida, podemos cometer errores. Estos deslices son para ellos gritos impacientes de auxilio.
Creen que el anhelo de sentirse seres especiales y buenos a veces les lleva a fallar en su comportamiento. Entonces, se reúnen para enderezarlo y reconectarlo con su verdadera naturaleza, recordándole quién es en realidad y que puede darle la mano de nuevo a su verdad.
Así, cuando esto ocurre, todos le repiten “Sawabona” que significa “yo te respeto, te valoro y eres importante para mí” y esa persona responde “Shikoba”, que quiere decir “entonces…yo soy bueno y existo para ti”. Este acto de reconocimiento reconstruye el interior malherido de la persona que agravió sabiéndose querido y valorado.
De esta forma, utilizando el lenguaje con amor, en esta tribu se recuerdan diariamente que todos son especiales y que su interior es bueno, aunque a veces no actúen de forma correcta. Y lo cierto es que con este hermoso acto y sencillo saludo transmiten el mensaje de que nunca es demasiado tarde o demasiado pronto para ser quien quieras ser. No tienes un tiempo concreto para hacerlo o no hacerlo, puedes empezar cuando quieras, pero recuerda que se gana más con la paciencia que con la violencia.
En ocasiones, cuando nos comportamos de forma inadecuada, estamos pidiendo a gritos que alguien nos haga sentir valiosos. Sí, es un grito al amor, al aprecio y al cariño. Si consiguiésemos imaginar que cada uno de nosotros tiene un letrero colgante que reza “hazme sentir importante y especial” nuestros contactos serían más puros y benevolentes y crearíamos un verdadero interés por las personas que tenemos delante.
La comunicación emocional está enferma en nuestra sociedad, no somos hábiles a la hora de considerarnos ni a nosotros ni a los demás. El bello comportamiento de esta tribu nos muestra la importancia de educar en el valor del respeto y el cariño a nuestros pequeños. Desde esta premisa siempre será posible influirnos y salvarnos, ya que hoy en día vivimos en un entorno peligroso en el que se carece de moral, motivación y autoestima para salir adelante y enfrentar al mundo.
Si comprendemos esta enseñanza iremos más allá de ser educados y amables y nos mostraremos al mundo con una sonrisa como carta de presentación, con una bandera blanca o señal de paz que inundará nuestro día a día de gratitud y confianza.
Además, antes de motivarnos a nosotros mismos, también existe la posibilidad de motivar a los demás, desde el conocimiento mutuo del ser y de las emociones propias y ajenas. De esta forma, aportaremos gran cantidad de información emocional tremendamente interesante a la hora de relacionarnos. La misma sensibilidad y consideración que otorgamos la percibiremos y así aumentaremos la calidad y la influencia de nuestras relaciones.
Ojalá llegue el día en el que aprendamos la importancia del Sawabona-Shikoba en nuestra sociedad. Todos sin excepción necesitamos que nuestro entorno nos recuerde que estamos recorriendo un buen o mal camino y que somos seres maravillosos que conservamos ante todo la capacidad de rectificar, de sorprender, de sentir, de conocer y de sentirnos orgullosos. Y, sobre todo, darnos cuenta de que si no nos comportamos de la forma adecuada tenemos el poder y la fortaleza para empezar de nuevo y enmendar nuestros errores.
Un vídeo nos enseña cómo el cáncer cambia lo que le pedimos a la vida
Con el título de "Las respuestas de estos jóvenes con cáncer os van a cambiar el modo de ver la vida", Calasanz ha construido un relato emotivo a base de respuestas en las que dos grupos de personas unas senas y otras enfermas o familiares de enfermos contestan a lo que le piden a la vida de la firma más realista.
En una habitación y separados por un biombo, primero hablan los sanos y expresan planes cotidianos de viajes, superación personal, éxito personal o profesional o ambiciones confesable.
Llegado el momento de los pacientes o familiares de cáncer, las respuestas se pegan a la vida. Sobrevivir día a día, ver a los seres queridos superar la enfermedad y el sufrimiento. Disfrutar de la vida.
La confrontación de las respuestas junto al montaje y a la música envía un mensaje de empatía con los enfermos y su sufrimiento lo que lleva a ponerse en el papel de las víctimas de esta dolencia.
http://www.cuatro.com/noticias/sociedad/Cancer-campana-pregunta-Paola_Calazanz-pides-vida_0_1923600534.html
martes, 3 de febrero de 2015
el petit princep
http://delibrossetrata.blogspot.com.es/2014/02/joan-fuster-vadir-que-nomes-hi-ha-una.html
Jo soc la Malala
Quan els talibans van ocupar el poder a la vall de Swat, al Pakistan, una noia va alçar la veu. Malala Yousafzai es va negar a guardar silenci i va lluitar pel dret a l’educació. Dimarts, 9 d’octubre del 2012, quan tenia quinze anys, de poc no en va pagar el preu definitiu. Van disparar-li al cap a boca de canó quan tornav
.jpg)
FRASES ESPECIALS ...I ESSENCIALS (Mimi)
FRASES ESPECIALS ...I ESSENCIALS
1. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans
2. T’has d’obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers
3. No és important la guerra dels bens i les flors??
4. És tan misteriós el país de les llàgrimes!
5. L’hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules
6. Mira de ser feliç
7. L’autoritat reposa, en primer lloc , sobre la raó.
8. A cadascú se li ha d’exigir el que cadascú pot oferir
9. És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres
10. Bec per oblidar la vergonya de beure
1. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans
2. T’has d’obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers
3. No és important la guerra dels bens i les flors??
4. És tan misteriós el país de les llàgrimes!
5. L’hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules
6. Mira de ser feliç
7. L’autoritat reposa, en primer lloc , sobre la raó.
8. A cadascú se li ha d’exigir el que cadascú pot oferir
9. És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres
10. Bec per oblidar la vergonya de beure
1. Els vanitosos només senten les alabances
2. Sóc una persona seriosa, jo: no tinc temps de somiar!
3. Cada any el planeta gira més i més de pressa i la consigna no ha canviat
4. Nosaltres escrivim coses eternes
5. Entre els homes també t´hi trobes sol
6. Els homes no tenen imaginació: repeteixen el que els dius
7. Si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al mon
8. Només es coneixen les coses que es domestiquen
9. Només s´hi veu be amb el cor: l’essencial és invisible als ulls
10. És el temps que has perdut amb la rosa, la que la fa tan important
2. Sóc una persona seriosa, jo: no tinc temps de somiar!
3. Cada any el planeta gira més i més de pressa i la consigna no ha canviat
4. Nosaltres escrivim coses eternes
5. Entre els homes també t´hi trobes sol
6. Els homes no tenen imaginació: repeteixen el que els dius
7. Si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al mon
8. Només es coneixen les coses que es domestiquen
9. Només s´hi veu be amb el cor: l’essencial és invisible als ulls
10. És el temps que has perdut amb la rosa, la que la fa tan important
1. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat
2. No s’està mai content allà on s’és
3. Només els nens escalfen el nas contra els vidres
4. El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou
5. Els ulls són cecs, s’ha de buscar amb el cor
6. T’arrisques a haver de plorar una mica, si t’has deixat domesticar
7. Les estrelles sempre em fan riure
8. El petit príncep tanca la flor cada nit sota la campana de vidre i vigila bé el be
9. Mireu el cel, pregunteu-vos El be s’ha menjat la flor, o no? I veureu com tot canvia...
10. Totes les persones grans han començat essent nens
El petit príncep és una narració repleta de reflexions filosòfiques, de símbols, de metàfores sobre el sentit de la vida, l’amor, l’amistat, la vanitat, l’egoisme, el consumisme, la indiferència, la fredor de l’esperit, la solitud, la màgia de les petites coses, la capacitat de sentir la magnitud de l’univers, la felicitat i la plenitud...
Per als infants és un conte màgic, una fantasia que paradògicament i de ben segur senten molt propera.
Per als adults és una ventada d’aire fresc, paraules que conviden a plantejar-se la vida d’una manera sensible, senzilla, generosa.
Dins la complexitat dels temes que aborda el relat ( i de la dificultat que presenta fer-ne un anàlisi de tres pàgines... ) destacaré el que considero que l’autor critica, el que recomana i una valoració personal.
Crítiques
A la tristesa en la què estan sumits la majoria d’homes i dones. Un buit existencial en què es troben, provocat per preocupacions superficials i coses banals.
Falta de sentit a la vida, falta de direcció. Anar a remolc de rutines preestablertes, d’hàbits imposats pels adults, als qui falta imaginació i diversitat. Una bona paleta de grisos, zero color
Donar valor a xifres, a números, al sentit útil i etern, obviant i subestimant el valor de l’efímer, de l’instant, de l’insignificant.
Al concepte generalitzat de la mort, entesa per l’autor com un retorn que deixa una estela eterna rere seu
Estereotips, els que treballen sense descans a ritmes vertiginosos, els freds personatges de negocis que mai han estimat ningú, els consumistes compulsius que en realitat no saben què necessiten de veritat
La soledat dels qui viuen envoltats de gent, acompanyats però sols i amb ningú amb qui poder parlar d’una manera profunda i sincera
A la necessitat de deixar de banda la superficialitat, de no donar importància al que els ulls no veuen i sí l’esperit pot sentir
La incapacitat de valorar i estimar la imperfecció, partint de la base que no tots som iguals i no tots podem oferir les mateixes coses i de la mateixa forma.
A les “rutines”: la paraula perd significat si ens esforcem en fer cada dia especial , ajudant-nos amb el gran valor que tenen en realitat les petites coses.
Magnificar les coses “utils” e infravalorar elements sense un “valor real”, com la una posta de sol o les estrelles al cel i la magnitud emocional que d’aquestes es desprèn
La inconsciència d’haver cultivat amor o amistat i desar-la quan ja no ens és necessària. L’autor rebutja desfer uns lligams i oblidar-se del temps i els moments invertits en les relacions socials.
La vanitat no porta enlloc, no és constructiva, no permet un compartir, un empatitzar... és egoísta i egocentrista: no propicia l’amor
Reflexions positives
Hi ha un petit príncep dins de cada un de nosaltres: una actitud positiva i amorosa envers tot el què ens envolta.
Hem de valorar les persones que estimem pels fets que ens demostren i no per les paraules que ens diuen
Si volem aconseguir l’amor (la flor) ens haurem d’arriscar i superar obstacles (les espines)
L’entrega a l’amistat és una de les coses més profundes que la vida ens pot oferir (quan ens domestiquem la vida s’omple de llum del sol)
El temps que invertim en l’èsser amat és el que el fa tan especial, d’aquí neix el sentit de la “domesticació”
És necessari protegir el que estimem amb molta cura, per poder conservar-lo. I un cop hi ha lligam, l’haurem de cuidar i fer-nos-en responsable
L’amor és una benedicció tant per qui el dóna per com per qui el rep
Saber admirar la bellesa de les coses senzilles i simples, i deixar que aquest sentiment ens envaeixi , i així ens sentirem complets.
Hi ha bellesa amagada en el que sembla sec i, les aparences enganyen. Aigua als deserts...
La bellesa més profunda resideix a l’interior, a l’essència, a l’esperit. La resta només és un cos de pell i ossos
És inevitable sofrir quan estableixes lligams afectius amb algú, però això no ens ha de fer por i hem d’arriscar-nos a deixar-nos portar
Quan veiem el món amb ulls de nen, des de la fantasia i la imaginació, sense normes socials adquirides tenim moltes més posssibilitats de ser feliços
Cada dia s’ha de ser positiu, no deixar crèixer la negativitat que infesta l’ànima. Hem de veure sempre la part bona de les coses, hem de procurar l’alegria
Ens convida a reflexionar sobre temes profunds, la vida, la mort… oxigenar l’esperit cada dia deixant de banda la feina professional, les presses, l’impersonal, el banal
Cal ser generós amb les expectatives en relació a l’amor i l’amistat: no podem esperar que tothom ens doni el mateix perquè tots som diferents
L’autocrítica és necessària, i sobretot fer-la a un mateix abans de criticar ningú altre
La trisitesa, el pesar, la negativitat és molt perillosa. S’escampa per l’esperit i ens fa dèbils i grisos. Hem de tenir disciplina i intentar ser positius quan les coses no ens van bé, o tenim un mal dia. Tot és qüestió d’actitud
Idees principals
Els considerats sabis actualment, les persones que per exemple s’han especialitzat a nivell professional en qüestions tècniques tenen molt de prestigi. Són considerades persones “importants”. Però, moltes d’aquestes coses no tenen importància, són fredes i buides, xifres… no són trascendents ni alimenten l’esperit. D’altra banda, aquestes mateixes persones que inverteixen tant de temps i concentració per arribar a les seves conclusions, no es paren mai a sentir, amb tot el que aquesta paraula tan bonica comporta.
El poder, l’autoritat, són tan relatives! Regnar, ordenar, jutjar… desde quina perspectiva? La moralitat, tan ambigüa, regalima entre els dits com l’aigua…s’escapa cada vegada en una ma diferent que pertany a una persona diferent. Obediència, responsabilitats, sobre què??? Hi ha coses que escapen a l’ordre… i són les més importants.
La mort, els comiats… desaparèixer? Mai: hi ha una estela, una llum que és eterna, un record, una olor i el so d’una rialla. Allò que es recorda no mor mai, es queda per sempre amb nosaltres.
L’amor, la passió, el desig. I les espines… molts no es deiexen anar per por a ser punxats. Les ferides de les espines són a vegades inevitables. Però val la pena arriscar-se: és després tan perfecte i tan preciosa la rosa: quan sents la seva olor, admires el seu color intens i gaudeixes del tacte dels seus pètals!! Però hem d’anar amb compte: si arranquem la flor ja no tornarà mai a ser la mateixa. L’hem de saber regar, saber estimar-la pel què és, protegir-la de les ventades… hem de cuidar a qui estimem, valorar a qui domestiquem i fer-nos responsables. En canvi, per què les altres roses no em semblen tan precioses com “la meva”??? Per tot el temps que hi hem dedicat, a la nostra flor: és un amor únic i diferent, és excepcional i no es repetirà mai de manera igual amb ningú. És com el cant d’un ocell que mai serà idèntic al d’un altre.
Treballar, treballar, treballar!!! Encendre i apagar! I fes-ho ràpid, eh! Que sinó arribes tard a la feina una altra vegada!!! La consigna!! Cada cop s’exigeix més, i els dies duren el mateix, quanta pressió! Si us plau, busquem un momentet per admirar una posta de sol, per escoltar les onades del mar, per llegir uns versos d’un llibre de poesia, o enviar una imatge bonica per whatsapp a aquells a qui has domesticat…
L’amistat!! Domestiquem-nos i confiem els uns en els altres. Creem lligams, estimem-nos, coneguem-nos de veritat. Quines coses t’agrada col.leccionar? t’agrada l’olor de sal del mar o prefereixes la humitat d’una pluja d’estiu? En qui penses quan et sents trist? Si poguéssim viatjar ara, tu i jo, on aniríem? Composem uns versos que parlin de suspirs? Encara que siguem de planetes diferents podem ser amics, podem donar-nos llum de sol, podem parlar de coses especials o podem mirar-nos una estona sense dir res. Podem sentir l’amor només recordant un camp de blat i evocant el que ens uneix.
La vanitat és un una paraula tancada, closa, hermètica. Mirar sempre endins no permet admirar (mai millor dit) la immensitat del diferent, no permet aprendre mai cap cosa nova ni crèixer de manera sincera.
Els considerats sabis actualment, les persones que per exemple s’han especialitzat a nivell professional en qüestions tècniques tenen molt de prestigi. Són considerades persones “importants”. Però, moltes d’aquestes coses no tenen importància, són fredes i buides, xifres… no són trascendents ni alimenten l’esperit. D’altra banda, aquestes mateixes persones que inverteixen tant de temps i concentració per arribar a les seves conclusions, no es paren mai a sentir, amb tot el que aquesta paraula tan bonica comporta.
El poder, l’autoritat, són tan relatives! Regnar, ordenar, jutjar… desde quina perspectiva? La moralitat, tan ambigüa, regalima entre els dits com l’aigua…s’escapa cada vegada en una ma diferent que pertany a una persona diferent. Obediència, responsabilitats, sobre què??? Hi ha coses que escapen a l’ordre… i són les més importants.
La mort, els comiats… desaparèixer? Mai: hi ha una estela, una llum que és eterna, un record, una olor i el so d’una rialla. Allò que es recorda no mor mai, es queda per sempre amb nosaltres.
L’amor, la passió, el desig. I les espines… molts no es deiexen anar per por a ser punxats. Les ferides de les espines són a vegades inevitables. Però val la pena arriscar-se: és després tan perfecte i tan preciosa la rosa: quan sents la seva olor, admires el seu color intens i gaudeixes del tacte dels seus pètals!! Però hem d’anar amb compte: si arranquem la flor ja no tornarà mai a ser la mateixa. L’hem de saber regar, saber estimar-la pel què és, protegir-la de les ventades… hem de cuidar a qui estimem, valorar a qui domestiquem i fer-nos responsables. En canvi, per què les altres roses no em semblen tan precioses com “la meva”??? Per tot el temps que hi hem dedicat, a la nostra flor: és un amor únic i diferent, és excepcional i no es repetirà mai de manera igual amb ningú. És com el cant d’un ocell que mai serà idèntic al d’un altre.
Treballar, treballar, treballar!!! Encendre i apagar! I fes-ho ràpid, eh! Que sinó arribes tard a la feina una altra vegada!!! La consigna!! Cada cop s’exigeix més, i els dies duren el mateix, quanta pressió! Si us plau, busquem un momentet per admirar una posta de sol, per escoltar les onades del mar, per llegir uns versos d’un llibre de poesia, o enviar una imatge bonica per whatsapp a aquells a qui has domesticat…
L’amistat!! Domestiquem-nos i confiem els uns en els altres. Creem lligams, estimem-nos, coneguem-nos de veritat. Quines coses t’agrada col.leccionar? t’agrada l’olor de sal del mar o prefereixes la humitat d’una pluja d’estiu? En qui penses quan et sents trist? Si poguéssim viatjar ara, tu i jo, on aniríem? Composem uns versos que parlin de suspirs? Encara que siguem de planetes diferents podem ser amics, podem donar-nos llum de sol, podem parlar de coses especials o podem mirar-nos una estona sense dir res. Podem sentir l’amor només recordant un camp de blat i evocant el que ens uneix.
La vanitat és un una paraula tancada, closa, hermètica. Mirar sempre endins no permet admirar (mai millor dit) la immensitat del diferent, no permet aprendre mai cap cosa nova ni crèixer de manera sincera.
Estem perduts, hem de recuperar el petit príncep que portem a dins. Hem de deixar que se’ns remoguin coses a l’esperit, estar atents a quan la pell se’ns posa de gallina i tancar els ulls just en aquell moment per fer-lo infinit. Voler aprendre cada dia a ser feliços, perquè és un treball personal que només cadascú de nosaltres pot fer.
Les coses petites són les més importants! Un somriure d’una persona que ens creuem al metro, una posta de sol, una melodia que se’ns acut mentre ens sorprenem contents cuinant una truita,
La beguda, les adiccions, uns adolescents que cremen un contenidor o que tiren pedres a un gos… les coses negatives es fan per oblidar una realitat que no ens agrada, per evadir-nos per moments de qui no som i qui no volem ser. I el cercle viciós al què ens porta és molt perillós!!
Les coses petites són les més importants! Un somriure d’una persona que ens creuem al metro, una posta de sol, una melodia que se’ns acut mentre ens sorprenem contents cuinant una truita,
La beguda, les adiccions, uns adolescents que cremen un contenidor o que tiren pedres a un gos… les coses negatives es fan per oblidar una realitat que no ens agrada, per evadir-nos per moments de qui no som i qui no volem ser. I el cercle viciós al què ens porta és molt perillós!!
Tots podem tenir tresors: petits però molt grans! El valor se’l donem nosaltres. El nostre planeta, el nostre propi món, fet a mida: aquí s’amaga el secret de la felicitat!! Com volem que sigui? A qui hi volem a dins? Tot està en construcció! El meu planeta és ple de retalls d’imatges, d’imaginació, de poesia, d’art, de llibres, de bicicleta pel passeig, de dansa, dels peus sobre l’herba, de sorra de la platja entre els dits, de la rialla d’un infant i de la seva mirada inquieta. Tot això és casa meva, és on hi vaig quan em vull sentir feliç, quan em sento sola entre la multitud… allà hi trobo el pou del desert. Miro amb el cor, tanco els ulls i sento, comparteixo amb els qui he domesticat. Imagino, creo, em punxo i sagno però estimo per sobre de totes les coses. Siguem tots petits prínceps i sentim!!! Mirem-nos, toquem-nos i estimem. Hem d’aprendre a estimar i sobretot aprendre a ser feliços. Tot depèn de nosaltres: l’essencial és invisible al ulls, només quan mirem amb el cor aconseguim ser el petit príncep.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)